Bon cop de falç… a l’estat de dret (a l’oasi català)

Els darrers mesos han estat rics en notícies i convulsions polítiques varies. M’hagués agradat comentar-les aquí com en altres ocasions, però és tant el que es podria dir (i tindria que dir) que, en començar a escriure unes poques línies, l’actualitat ja s’encarregava de donar-nos nous motius de reflexió i preocupació.

Ara que gairebé tothom gaudeix de vacances, que les senyories dels diversos parlaments ja han votat tot el que els manava la disciplina de partit (o la consciència en el cas particular dels parlamentaris catalans amb la llei de prohibició de les curses de bous) i que aquesta calor ofegant no em deixa dormir, crec que és un bon moment per deixar caure unes poques idees en aquest blog gràcies a la distància que el temps permet.

No fa ni quatre setmanes que tota Espanya sortia als carrers per celebrar la victòria de la nostra selecció de futbol. Demà farà quatre setmanes que milers de catalans es manifestaren contra la sentència del Tribunal Constitucional (i avui altres tantes setmanes que menys de 300 mallorquins, convocats per la Obra Cultural Balear i amb el recolzament de tots els partits polítics del mal anomenat II Pacte de Progrés feien el mateix en nom de l’autogovern).

Què hem de fer? Cantar “Yo soy español, español...” o tirar-nos dels pels perquè uns dolentíssims senyors que campen sense legitimitat (diuen) al Tribunal Constitucional (de Madrid) no volen que Catalunya sigui reconeguda legalment con a nació? Ni una cosa ni l’altre. A qui li ha interessat dividir als catalans, als balears i als espanyols en general? A qui li molesta l’ordre constitucional que ens donarem per amplíssima majoria i altíssims nivells de participació els espanyols? Qui i per què no es troba còmode en un estat social de dret on tots els ciutadans som suposadament iguals en drets i deures?

Jo, hores d’ara, no em trobo còmode amb aquesta constitució o, millor dit, crec en els principis de la nostra constitució, però no en les desigualtats i el intervencionisme que ha permès la manca de definició dels articles relatius a l’organització territorial i la deslleialtat de les minories nacionalistes. Les meves motivacions estan molt allunyades de les dels que tradicionalment es queixen per principi i raó de ser de la esmentada carta magna. Crec que ha arribat l’hora de reformar la Constitució Espanyola de 1978 per, tenint en compte el reptes socials, econòmics i geoestratègics del segle XXI i els ensenyaments que podem i hem de extreure dels encerts i errors dels nostres trenta anys de democràcia, enfortir i regenerar el nostre sistema democràtic i garantir el control de la política per part dels ciutadans (i no de les màquines de poder en les quals s’han convertit els vells partits polítics) a l’igual que la separació efectiva i real dels poders legistaliu, executiu i judicial, però sempre respectant l’ordenament jurídic que ens hem donat amb, en primer lloc, aquesta mateixa CE que és menester reformar. Ens agradi o no. Perquè el contrari equivaldria a enterrar tots els principis democràtics establerts i reconeguts com a tals des de la il•lustració fins als nostres dies.

Diuen també, per donar suport a les seves tesis victimistes, que l’Estatut de 2006 va ésser votat per tres càmeres legislatives (Parlament de Catalunya, Congrés dels Diputats i Senat) i ratificat pels ciutadans de Catalunya en referèndum. Qualcú pot imaginar que aquestes mateixes tres càmeres, i els ciutadans després, haguessin aprovat la pena de mort? (Afortunadament una llei com aquesta no tindria cabuda en la nostra Constitució). S’imaginen aleshores al President de la Generalitat de Catalunya, al senyor Duran i Lleida o als portaveus de la premsa del Pensament Únic Català dient que el Tribunal Constitucional no té legitimitat per emetre sentència al respecte o, pitjor encara, al President del Govern d’Espanya anunciar durant el debat de l’estat de la Nació que restablirà tot allò que el TC ha fet enrere mitjançant lleis orgàniques?

No m’agrada fer política ficció, però l’argumentari d’uns i altres, siguin nacionalistes reconeguts, velats o, simplement, pobres d’esperit inconscients, mereix que se’ls ofereixi exemples de on condueix el seu credo.

Continuarà.